Foto: Manu Mitru | el Periódico
Des de Research & Degrowth International (R&Di) volem expressar el nostre suport a l’acampada de Plaça Catalunya i a tots els moviments que s’hi troben en defensa del dret a l’habitatge. Convidem estudiants, associacions estudiantils, col·lectius, facultats i comunitats universitàries a apropar-s’hi, participar-hi i fer d’aquest espai també un lloc de trobada, aprenentatge i organització.
Animem les universitats a sortir de les aules i trobar-se amb els col·lectius de base: a organitzar classes públiques, debats, tallers, seminaris i altres activitats a l’acampada; a posar el coneixement al servei de les lluites socials i a obrir espais on universitat i societat puguin pensar i actuar juntes.
Des de R&Di també expressem el nostre suport a la vaga general i fem una crida a les nostres amigues i companyes, a les aliances que hem construït a la universitat, en el moviment sindical i en els moviments socials, a implicar-se activament en la seva construcció.
Una vaga general no només es decreta: s’organitza. Per això convidem aquelles persones que comparteixen aquestes lluites a ser proactives, a trobar-se als centres de treball i d’estudi, a sumar-se a les estructures sindicals, associatives i a les xarxes veïnals que defensen l’habitatge i la vida, i a treballar des d’ara per fer possible una vaga general forta, àmplia i arrelada als territoris.
La història de les lluites obreres ens recorda que l’organització col·lectiva del treball ha estat una manera de conquerir temps i espai per a la vida, per a l’autogestió i per a la transformació social. La reducció de la jornada laboral, el descans setmanal, les vacances i altres drets no van ser concessions espontànies: van ser conquestes arrencades mitjançant dècades d’organització, mobilització i vaga.
Per què volem produir més si no tenim temps per viure, cuidar-nos, organitzar-nos i participar de la vida col·lectiva? Una transició justa no pot limitar-se a canviar les tecnologies o les fonts d’energia: també ha de transformar la relació entre treball, temps, consum i vida.
Ens oposem a una concepció de la ciutat i del poble com una simple «màquina del creixement»: una màquina econòmica orientada a atraure capital, augmentar el valor del sòl, expandir el turisme i convertir cada vegada més espais de la vida quotidiana en actius financers.
Quan l’habitatge es converteix en una mercaderia i la ciutat en un vehicle per a l’acumulació, les persones que hi viuen, estudien i treballen són progressivament expulsades dels seus propis barris. L’augment dels lloguers, l’especulació immobiliària, la turistificació i la financiarització de l’habitatge formen part d’un model econòmic que prioritza el que és rendible per uns pocs per sobre de les necessitats de les persones que habiten ciutats i pobles.
Davant d’això, des del decreixement ens preguntem:
El país creix, però per a qui?
L’economia catalana i espanyola ha estat presentada en els darrers anys com un cas d’èxit europeu. Aquest creixement és real. Curiosament però, el país ha crescut a través de la generació de moltes feines precàries, en sectors que no contribueixen al benestar i amb salaris de pobresa. Però precisament per això ens hem de preguntar: què significa créixer i qui es beneficia d’aquest creixement?
El PIB mesura el valor monetari del que es produeix, però no com es distribueix, qui controla els actius que s’estan revaloritzant, qui pot accedir a un habitatge o quant de temps lliure tenim. Una economia pot créixer i, alhora, generar situacions materials molt diferents segons la posició social.
L’habitatge fa visible aquesta tensió. Mentre l’economia creix, els preus de l’habitatge s’allunyen cada dia més del que un salari mitjà pot pagar. En moltes ciutats, les persones que hi treballen tenen cada vegada més dificultats per poder-hi viure.
Això ens obliga a mirar més enllà del creixement agregat: es pot considerar un èxit econòmic una ciutat on augmenten l’activitat i el valor immobiliari mentre les persones que la sostenen són expulsades dels seus barris?
El manifest Housing (for) a Post-Growth World, elaborat en el marc de la Conferència Internacional de Decreixement i Economia Ecològica d’Oslo de 2025, assenyala que les actuals crisis de l’habitatge estan estretament vinculades a un model que entén l’habitatge com una mercaderia i el desenvolupament immobiliari com un motor de creixement. El manifest proposa quatre grans canvis:
- Transformar les narratives dominants sobre l’habitatge: els habitatges s’han d’entendre com a espais de cures, pertinença i benestar col·lectiu, i no simplement com a propietats.
- Alliberar l’habitatge de les pressions del mercat, ampliant les formes públiques, cooperatives, comunitàries i col·lectives d’accés i propietat.
- Abandonar una política d’habitatge basada exclusivament en construir cada vegada més habitatges i orientar-la cap a una distribució més justa del parc existent, la seva rehabilitació, accessibilitat i millora del seu comportament ambiental.
- Entendre l’habitatge com una infraestructura social més àmplia, que inclou els espais públics, els serveis, els equipaments, la mobilitat, les cures i les xarxes comunitàries que fan possible la vida en comú.
En lloc de preguntar-nos com augmentar la construcció, el valor immobiliari o la competitivitat de les nostres ciutats, pobles i vil·les, una política d’habitatge decreixentista planteja una altra pregunta: com garantir un habitatge digne per a tothom mentre reduïm l’especulació, la pressió ecològica i la mercantilització dels nostres barris?
La qüestió de fons és, per tant, no quant creix un país, sinó per a qui creix, qui hi pot viure i quin tipus de comunitat volem construir.
Per això fem una crida a estudiants, treballadores i treballadors, sindicats, col·lectius d’habitatge, associacions, moviments socials i comunitats universitàries a trobar-se, organitzar-se i construir juntes les condicions per a una transformació ecosocial i decreixentista.
Per uns territoris al servei de la vida, no del creixement econòmic.
Research & Degrowth International (R&Di)